Emergint de l’era del cautxú, les històries perdudes d’Omarino i Aredomi s’expressen a través d’un viatge sensorial que entrellaça la mateixa història de la cineasta, amb arxius de l’Amazònia d’inicis del segle XX. El film és, alhora, un ritual i una invocació pel diàleg entre vius i morts, reflexionant sobre els límits de la investigació, l’especulació, el poder, la memòria i les reparacions.