Una jove del Perú reconstrueix la figura del seu avi a través d’imatges i records. La casa buida i els objectes oblidats revelen una absència que travessa generacions i en què la neta reconeix la seva pròpia història i una memòria que perdura.

És una reflexió sobre el temps i allò que perdura, ambientada en un espai on passat, present i futur es fonen. Inspirada en un documental sobre Vallepietra de fa gairebé seixanta anys, l’obra explora què ha estat del poble, descobrint-hi una comunitat aparentment congelada en el temps.

A partir d’imatges filmades al Perú l’any 1950 per un estranger, en Víctor escriu una carta al seu fill per qüestionar el país que hereta: entre batecs i ruïnes, busca una esperança que encara resisteix enmig del desencís.

Un soldat, envoltat per l’Enemic i atrapat permanentment a la Ciutat, escriu la seva darrera carta a casa.

Un retorn a la presa de Karaj, on Albert Lamorisse va morir el 1970 mentre fi lmava des d’un helicòpter. A partir de les seves últimes imatges, recuperades de l’aigua, el film desfà i reordena aquest arxiu per confrontar-lo amb un present travessat per noves fronteres, moviments i memòries.

Les imatges recuperades de la presa de Karaj, on Albert Lamorisse va morir el 1970, reapareixen mentre una conversa amb un arxiver iranià especula sobre la seva mort, la restauració del material i la circulació d’aquestes últimes imatges.

Tres dones blanques posen en un riu amazònic davant d’un fotògraf alemany que vol retratar la colonització europea de la selva central i la seva incorporació al progrés nacional. Mentrestant, els éssers del bosc observen com es transforma el seu entorn.